Interferències

De família castellanoparlant, filla i néta d’immigrants (de Castella la Manxa, d’Andalusia), a l’entorn familiar sempre hem parlat en castellà, només parlava en català amb el meu avi, que era de Morella. Arrel dels atacs a la immersió lingüística, molts fills de famílies castellanoparlants han compartit com van aprendre català gràcies a l’escola. També, arrel del procés polític que estem vivint, moltes persones han explicat com o per què s’han apropat a l’independentisme. Aquí, la meva història.

De joveneta, a Blanes, no entenia les raons per a l’independentisme, en sabia molt poc: al meu entorn proper tampoc se’n parlava gaire o es feia des d’una perspectiva burgesa amb la que no connectava. Alliberament nacional sense alliberament social? Allò no anava amb mi.

Duia a la jaqueta una xapa amb una falç i un martell, no sé ni d’on la vaig treure, ni què em pensava que significava aquell símbol exactament. Havia anat a una escola concertada, religiosa, i com a monitora de catequesi em sentia fora de lloc així que un dia li vaig dir al mossèn que ja no creia en Déu i que havia de plegar: jo era comunista i els comunistes estàvem en contra de l’església.

Vaig fer el treball de recerca al Serrallarga, sobre la guerra civil, amb la Roser Atmetlla – que per cert va ser la primera persona a qui vaig sentir parlar des d’una perspectiva feminista. En estudiar què va passar durant aquella guerra vaig començar a entendre algunes coses.

Després va venir la universitat, les lectures sobre Palestina, les llargues discussions fins a la matinada amb un company que militava a l’esquerra independentista. Les primeres accions. Va ser l’època de les manifestacions contra la guerra de l’Iraq, la tancada a la Pompeu, l’escridassada a Piqué pel Prestige a la facultat de les Rambles.

Vaig marxar d’Erasmus a París i per primera vegada, en sortir a viure fora del meu país, em vaig adonar que em sentia catalana i de fet així ho feia saber arreu sempre que podia amb el meu “je ne suis pas espagnole, je suis catalane” que les amigues que hi vaig fer, de Madrid, encara recorden amb estima: “Cristina, la catalana”.

Anys més tard, vaig fer recerca sobre la història de la Casa del Poble de Blanes, amb el Memorial Democràtic. Duc les històries d’aquells testimonis gravades al meu cor. La imatge de la Pepeta treballant a la Cooperativa abans de l’esclat de la guerra, la veu d’en Vilaseca parlant de l’Ebre, els llibres salvats de l’incendi. Vaig llegir més sobre republicanisme, exili, repressió.

També vaig fer un projecte sobre la fàbrica SAFA, per l’Arxiu Municipal, i vaig conèixer les històries llegendàries dels sindicalistes de les CCOO i de la vaga del 70. La seva lluita pels drets dels treballadors i en contra del franquisme va ser exemplar però quin projecte tenien ells per als Països Catalans? Com encaixava la qüestió nacional en les seves lluites?

Ara estic convençuda que si volem canviar-ho tot només hi ha un camí: trencar amb el règim del 78. Des de fa cinc anys milito a la CUP de Blanes i tant aquesta assemblea com espais com l’Ateneu Sa Fera Ferotge o l’assembla antipatriarcal Sa Pedra Foguera han sigut llocs on no hi he parat mai d’aprendre. I espais no sempre fàcils, molt incòmodes també, de discussió, i de grans desavinences. Dono les gràcies per totes elles ja que ens han fet créixer. Des del nosaltres. Des de la tribu.

La meva identitat és interferida. I es construeix cada dia. Com a filla de família castellanoparlant a vegades em trobo en llocs estranys. M’agrada aquesta idea d’interferència, de soroll que molesta: a mi em parla de superposició, de la lluita i de la convivència entre les forces contradictòries que m’habiten. És una incomoditat que he acceptat i en la que cada cop m’hi sento més còmoda per defensar la independència, la llengua catalana, l’escola catalana, la immersió lingüística i la dignitat del meu poble.

Cristina Fernández Recasens. Militant de l’Assemblea Local de la CUP de Blanes

 

Anuncis

3 pensaments sobre “Interferències

  1. Cristina, avui encara que sigui un dia més dolent que d’altres per la meva salut, acabo de llegir la teva reflexió i només puc dir-te que la història dels teus orígens, és el revers de la meva, i en canvi, ens trobem en el mateix camí. Des de ja fa molt de temps, en el meus anys universitaris, en la dictadura feixista explícita encara, vaig triar lluitar al costat de l’independentisme d’esquerres, i la vida em va quedar marcada per sempre. Més derrotes personals i col.lectives que no pas alegries, però encara estic dempeus, ni que sigui encorbat i ajudat d’un bastó.
    L’alliberament personal que transcendeix vers la comunitat, per tal de ser integral i veritable, no entén de fronteres, classes, gèneres ni orígens. És quelcom molt més interior. Per això m’identifico plenament amb tu i amb totes les teves certeses, contradiccions i dubtes, malgrat ser home, vell, i d’orígens catalans i burgesos. El lliure pensament, el comunisme llibertari, l’alliberament nacional, personal i de gènere, l’ecologisme… en síntesi, els valors humans radicals de la llibertat, la justícia social i el respecte a la qualsevol vida i manera de viure-la, fan que moltes de nosaltres, vinguem d’on vinguem, ens trobem juntes, en la lluita per la dignitat, encara que, ara només parlo per mi, de vegades, el meu compromís sigui més de saló que d’acció. Quan podia, vaig fer menys del possible, me’n penedeixo, però ara ja me’n vaig, i ho faig amb l’esperança de que quedeu gent com tu, com vosaltres, i que malgrat les dificultats i els naufragis, els ideals i les actituds sempre siguin salvats i continuats.
    Una salutació plena d’afecte i respecta per a tu i tota la teva, nostra tribu. No em vull reprimir, i us dic que us estimo, i que m’ajudeu a deixar aquest món, que en general no m’agrada gens, però que gràcies a vosaltres em reconcilieu amb ell, i així, m’aniré més tranquil i confortat.

    Valentí

    M'agrada

  2. …aprofitant que passo una estona una mica millor, voldria expressar uns pocs temes més sobre la reflexió de la Cristina.
    Jo tinc, com en la peli 8 cognoms catalans, i molts més, tots fins on es pot saber, però això no té cap rellevància, el que voldria dir que per mi ha sigut i és molt important, és per què ens costa tant a les esquerres transformadores, ajuntar-nos pel projecte de Països Catalans? Des de jove, sent jo membre del secretariat i del consell polític de Nacionalistes d’Esquerra (NE) vaig ser l’encarregat per la meva formació de ser un dels negociadors per fer coalició amb el PSUC i d’altres formacions més petites i persones independents, formant l’Entesa de l’Equerra Catalana, EEC, i poc més tard, negociar també amb el PCC, partit dels comunistes de Catalunya, traumàticament escindit del PSUC, per formar Iniciativa per Catalunya, IC. Per mi va ser una alegria ajuntar en una sola formació i projecte polític, tot el gruix de les esquerres catalanes nacionals i nacionalistes-independentistes a l’esquerre del PSC-PSOE. Va haver-hi moltes tensions, manifestacions en que entre nosaltres teniem baralles, reunions inacabables i tenses… res, que al final l’invent va durar molt poc, el PCC es va despenjar, més tard NE es va dissoldre, el PSUC també més o menys el mateix… podríem parlar hores d’aquella època que vaig viure directament en primera persona… la meva alegria d’haver estat cofundador d’una idea com la de IC, on tantes confluències i corrents ens trobàvem, sobretot això que dius Cristina, la lluita radical i històrica d’esquerres d’origen català-autodeterminista independentista i les esquerres clàssiques però no amb projecte per la nació catalana, la meva il.lusió es fa fondre. Aclareixo que en aquells temps ERC, estava encantada pel Pujolisme i tot i que al principi hi vam parlar, encara hi han unes declaracions de Heribert Barrera dient que “amb terroristes” no hi volia saber res… Barrera a més, tenia una xenofòbia profunda per tot el que no fos d’origen català, per cert tema poc conegut i divulgat.
    Per què costa tant unir aquests projectes a Catalunya i a l’Estat? Avui en dia encara veiem els conflictes que tenim, tenen els “Comuns” “Podemos”… amb el procés català… Res no ha canviat, per què?… podríem seguir, però els meus ulls, de moment ja no donen per més. Moltes gràcies i una forta abraçada per a tothom, i torno a dir per acabar, que sou l’esperança i que em dulcifiqueu la meva decadència i marxa d’aquest món, perquè sé que quedeu vosaltres i ho fareu millor que nosaltres, que no ens en vam sortir ni de fer caure la dictadura militar feixista, ni de la Transcició que volíem ruptura, ni de la unitat de les esquerres amb projecte Països Catalans. He viscut més escissions que unitats, això és impresentable!

    Valentí

    M'agrada

  3. …encara recordo el Rafael Ribó diem-me, “tu que ets psicòleg has de fer que les negociacions vagin bé”. Van anar bé perquè van ser superficials, oportunistes, entre forces de capa caiguda per salvar resultats electorals. Ni psicòlegs ni forces sobrenaturals, si l’unitat hagués sigut veritable, profunda i sincera… però torno a preguntar, per què costa tant unir-nos en un projecte comú per els Països Catalans?… personalismes, protagonismes, hegemonitzacions, dominàncies, desconfiances….?… pocs i mal avinguts, i la dreta de sempre, populista i demagògica predominant a per tot i cada vegada més… per favor, feu vosaltres el miracle! i deixeu-me morir feliç, si ha de ser així, aguantaré el que faci falta per veure-ho!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s