El Kurdistan, o terra dels kurds, és la nació sense Estat més gran del món. Un territori situat al bell mig del que anomenem Orient Mitjà amb una població que ronda els 40 milions d´habitants. Aquest territori està dividit en quatre parts: Bakur (al sud est de l’Estat Turc, on es concentra la majoria del poble kurd), Bashur (al nord de l’Estat d’Irac), Rojhilat (al nord oest de l’Estat d’Iran) i Rojava (al nord de l’Estat Siri). Aquesta divisió territorial és fruit de la resolució deSan Remo (1920) i el tractat de Lausana (1923) que donen peu a la creació dels Estats de Síria, Irac i Turquia i suposen el punt i final al conflicte existent des de la Primera Guerra Mundial entre l’Imperi Otomà i diversos països, com ara França, Regne Unit i Itàlia. Una vegada més els interessos imperialistes i colonialistes es van imposar per sobre la realitat del territori.
El poble kurd es caracteritza per una llarga història de resistència i supervivència en un entorn altament hostil. Amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a finals dels anys setanta s’enceta un nou cicle de lluita i reivindicació nacional. De clara orientació marxista-leninista, el partit experimenta una clara evolució ideològica de la mà del seu líder: Abdullah Öcalan, empresonat des del 1999 per l’Estat turc a l’illa d’Imrali en règim d’aïllament. Öcalan proposa una síntesi entre la lluita d’alliberament nacional i les tesis llibertaries, amb una forta influència de l’obra de Murray Bookchin. Sota el nom de confederalisme democràtic, Öcalan realitza una proposta de resolució del conflicte kurd fonamentada en tres grans pilars: democràcia, alliberament de la dona i ecologisme.
El confederalisme democràtic aposta per l’abolició de l’Estat a través de la creació de la democràcia de base, és a dir, de l’autoorganització popular mitjançant comunes (de barri, de districte, de ciutat, regionals,…) que es coordinen a diferents nivells a través d’un sistema de representació de baix cap a dalt. Aquest sistema permet que la societat prengui les regnes, i sigui ella mateixa qui decideixi quines son les seves prioritats i necessitats i es doti dels mitjans necessaris per fer-los-hi front. D’aquesta manera, a poc a poc, la societat s’aconsegueix deslliurar-se de la tutel·la de l’Estat.
Les dones juguen un paper central en aquesta concepció democràtica de la societat. Sense el seu alliberament no és possible parlar de revolució ni de llibertat. L’autoorganització autònoma de les dones és la clau de volta del sistemadel confederalisme democràtic. Cada organització, partit o espai compta amb el seu homònim femení que compta amb una total independència respecte de les estructures mixtes.
Per últim, l’ecologisme és entès com una visió holística de la vida, sense fer distincions entre societat i natura. Les comunitats humanes són natura perquè en son part. Per tant, el respecte pel nostre entorn és essencial per garantir una vida plena.
Tot aquest corpus teòric s’està portant a la pràctica a Rojava, malgrat una guerraque ja fa deu anys que dura.
Les poblacions kurda i àrab al nord i l’est de Síria es van organitzar juntes com a part de la Primavera Àrab de 2011, però la majoria dels grups kurds finalment es van distanciar del moviment a causa de la falta d’acceptació dels drets de la població kurda i per la creixent influència de grups islamistes fonamentalistes entre l’oposició.
El gener de 2011 es crea el TEV-DEM (Moviment per a una societat democràtica) per construir i coordinar el sistema autònom i el juliol de 2011 s’estableixen les YPG (Unitats de defensa del poble).
El 2012, després de mesos de protesta contra el règim Baathista, la població de Rojava aconsegueix expulsara l’exèrcit siri i a l’administració dels seus territoris. Comencen a organitzar-se a través de comunes, consells i cooperatives.
El 2013 es creen les YPJ (Unitats de defensa de les dones) i el 2014 es proclama la Declaració d’Independència sota el nom de Rojava, dels tres cantons d’Afrin, Kobane i Jazira, organitzats a través del TEV-DEM. Els cantons, però, no tenen continuïtat geogràfica a causa de la presència de forces rebels i gihadistes.
Entre el setembre de 2014 i el gener de 2015 ISIS ataca la ciutat de Kobane. Després d’una defensa heroica de la ciutat les YPJ, les YPG i altres forces aliades, aconsegueixen derrotar el grup jihadista amb una victòria que aconsegueix ressò mundial. A partir d’aquí comença la campanya militar que conduïra a la desfeta militar d’ISIS el març del 2019. L’alliberament de territoris i ciutats de majoria àrab fa que el 2016 es proclami la Federació Democràtica del Nord-est de Síria, eliminant el terme ‘Rojava’ per crear un terme més inclusiu. Finalment, el 2018 s’institueix l’Administració Autònoma del nord i est de Síria, que es responsable de les set regions de Jazira, Eufrates, Afrin, Manbij, Tabqa, Raqqa i Deir-ez-Zor.
Encara que la revolució de Rojava es va desenvolupar a partir d’un procés d’organització predominantment kurd, ja no és un projecte exclusivament kurd. A cada regió, els consells i les copresidències (dona i home) inclouen una representació significativa de la comunitat àrab, així com d’altres grups ètnics. El canvi de passar d’organitzar-se sota el nomde “Rojava” a fer-ho com a “nord de Síria” i, posteriorment, “nord i est de Síria”, indica una visió que va molt més enllà de la identitat ètnica.
Capgirem BLANES 