ARTICLES D’OPINIÓ

PEDRES CONTRA LA INFÀMIA

Ja fa temps que dura i no fem res. Ens distreuen i les coses passen davant els nostres ulls i no en fem cas. Mentre els pobles lluiten per la seva identitat, territori i dignitat, nosaltres, el món occidental, lliure i democràtic ens gratem la panxa, parlem d’acords multimilionaris i girem la vista cap a altres coses.


Tot i això, sempre ens queda (a algunes) la possibilitat, l’actitud la voluntat d’explicar-ho, de cridar-ho, de recordar-ho, de combatre-ho des de les nostres posicions i possibilitats.


Avui parlem del Sàhara, del Sàhara Lliure….


Al poble saharauí se l’ha robat el seu territori i el seu desenvolupament com un Estat Independent. El 6 de setembre de 1991 no es va declarar la fi de les hostilitats entre les forces del Front Polisario i el Marroc, sinó que es va signar un simple armistici, en el qual els sahrauís assumien el procés de pau sempre que la monarquia marroquina respectés la decisió d’un referèndum d’autodeterminació, que havia de ser conduït i implementat per l’Organització de Nacions Unides (ONU) a través de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO).Un poble que ha suportat la colonització, ocupació, repressió i agressió constant per part de la potència invasora, que usurpa el territori sahrauí i el manté tancat per un mur, tan ignominiós com l’israelià: el “Mur de la Vergonya”, que s’estén al llarg de 2.700 quilòmetres de filats, camps minats i fortificacions. Les tres dècades d’estancament del procés, que després de l’armistici havia de concretar-se amb el referèndum d’autodeterminació, ha acabat d’esgotar un poble pacífic com és el sahrauí, que com cap altre, ha confiat en els organismes internacionals.

La invasió del Marroc pel nord del Sàhara occidental i de Mauritània es va possibilitar gràcies la traïció d’Espanya, que mitjançant els anomenats Acords Secrets Tripartits, signats el 14 de novembre de 1975, van cedir il·legalment la sobirania del Sàhara espanyol tant al Marroc com a Mauritània, reservant-se Espanya rèdits econòmics per l’explotació dels fosfats i els caladors pesquers de l’Atlàntic, considerats els més rics del món. Una Espanya que no va complir el paper descolonitzador que li corresponia i que fins al dia d’avui, ha estat pactista amb la monarquia marroquina i traït els anhels d’autodeterminació del poble sahrauí a qui van prometre la seva independència.


Li agradi o no li agradi al Govern Espanyol, Espanya continua sent la potència administradora i, com a tal, ha d’assumir amb determinació i valentia les seves obligacions internacionals respecte al Sàhara Occidental i al seu Poble“, afirma el Front Polisario en un comunicat.

En aquests moments, la situació a la zona és molt preocupant. El conflicte bèl·lic ha esclatat perquè, segons diu el Frente Polisario, “no havia una altra sortida”. La pressió del Marroc i de Mauritània, la intimidació militar, econòmica i política sobre el poble sahrauí ,el passotisme del món occidental i de l’entorn, la traïció d’Espanya i el recent suport i pacte d’amistat (farcit de nombrosos acords econòmics) del ja expresident Trump, o cosa que és el mateix, dels Estat Units amb el reialme marroquí, ha fet que el poble sahrauí se n’hagi afartat i optat per l’autodefensa. De tant mirar cap a una altra banda, acabem essent partícips d’aquestes injustes i humiliants situacions de territoris com Palestina o el Sàhara.


No queda una altra que, com a mínim, omplir els pulmons d’aire, obrir la boca tot el que puguem i cridar ben fort: “Sàhara lliureeee!!!” i llençar una pedra contra els tancs invasors.


(mitjans consultats: Kaos en la red i Frente Polisario.com)



Carles Estríngana, militant AL CUP de Blanes